Sa Sardigna postcoloniale est? [de Alessandro Columbu]

Cudda die in su Festival ‘Isola delle Storie’ de Gavoi apo àpidu su praghere de intèndere tres fèminas de gabbale chistionende de literatura. S’iscritora sarda Michela Mùrgia, Leila Slimani, un’iscritora de romanzos frantzesa de casta marochina e Noo Saro-Wiwa, una britànnica fìgia de nigerianos – e nigerianos importantes.

No est cada die chi capitat de intèndere arresonos de custa balia in Sardigna, e bolet a lis dare mèritu a sos chi ammaniant su festival de Gavoi ca batint chistiones e ideas chi no costumamus a atzapare in logu nostru, ca universidades non bi nd’at e librerias bi nd’at pagu e tanchende-che-las puru sunt! Su festival est un’oportunidade pro nos ammentare de sa bellesa de sas culturas chi s’atòbiant e chi si chistionant provende a si cumprèndere.

Custu est importante ca sa multiculturalidade giughet una dimensione polìtica manna in sa sotziedade de oe, ca pòpulos diferentes si sunt atobiende comente mai si fiant atobiados in antis in s’istòria, mescamente in Europa, e ca pro imparare a si rispetare cheret a s’atobiare e a si connòschere. Ma a atobiare àteras culturas est importante mescamente – su bellu est pròpiu cussu –  ca imparamus semper carchi cosa de nois etotu.

M’est aggradadu fintzas ca a pàrrere meu sa die Michela Mùrgia at istèrridu sa chistione provende a sortire paris tres esperièntzias de literatura postcoloniale. Sa prima sa de Saro-Wiwa, nàschida e pesada in Londra in una sotziedade multiculturale e aperta a sa gente de calesisiat colore, ma chi est gherrande cun s’identidade noa chi custa multiculturalidade at creadu. Sa segunda sa de Slimani, una parigina de chìgia iscura e a pilos lorichitados, gasi etotu pesada in un’ambiente chi est peleende a misigare a pare limbas, culturas, traditziones, religiones e maneras de pensare.

Ma it’est custa literatura “postcoloniale”? Est sa literatura de iscritores nàschidos in natziones chi sunt istadas colonizadas, o fìgios de famìlias disterradas dae cussos logos. Sa literatura postcoloniale est definida cun romanzos e contos chi faeddant su prus de sa chistione de sa decolonizatzione, de su raportu de sa colònia cun su colonizadore a in antis e a pustis de s’indipendèntzia, e de sas culturas noas chi custas esperièntzias ant creadu.

E sa Sardigna? Postcoloniale est? S’arresonada sa die in Gavoi m’at fatu pensare chi fiat istadu bellu e interessante a paragonare sa literatura sarda, sa de Michela Mùrgia etotu pro nàrrere, cun sos libros de custas duas fèminas pro iscobèrrere si non siat mègius, pro cumprèndere s’importàntzia istòrica de produtzione culturale sarda, a pònnere sa literatura sarda puru in custu terrinu de sa literatura postcoloniale.

Non nd’isco si sa Sardigna est una colònia o nono, ma a bisu meu b’at elementos culturales chi cumpartzimus cun sas ex colònias ca semus galu a isboligare bene chistiones comente a su bilinguismu, s’istòria e su modellu de isvilupu chi cherimus pro sa Sardigna de cras. Semus galu a cumprèndere bene chie semus e inue nos piatzamus in s’istòria, ca connoschimus isceti un’istòria de sa Sardigna chi ant iscritu àteros, e giai l’ischimus chi b’at sempere cantzigheddos de ideologia in mesu in sa manera de contare s’istòria chi unu sèperat.

* Ollolaesu, istudiat e traballat in s’universidade de Edimburgo in Iscòtzia. At bortadu dae s’àrabu a su sardu unos cantos contos de su sirianu Zakaria Tamer.